diumenge, 27 d’abril del 2014

Hernry Ettinghausen "una biblioteca com cal"



Sinopsi

Conte que vaig explicar el dia de sant Jordi als mestres i alumnes de l'IES de la Bisbal davant de la biblioteca comarcal, sentenciada a ser enderrocada abans ni tan sols de ser inaugurada.

Hi havia una vegada un poble que feia més de 100 anys que tenia títol de ciutat. El poble era capital de comarca i cap de partit judicial. Al seu centre històric hi havia un castell-palau, un call jueu i un pont vell. Com a major oferta cultural el poble tenia un museu dedicat a la que havia estat la seva principal indústria durant molts segles, però era un museu que mai no havia funcionat a tot gas.

Mentre d'altres pobles de la comarca anaven endavant –amb teatres, cinemes, museus i biblioteques que rutllaven– aquell poble (amb títol de ciutat) quedava enrere. Potser l'únic que el salvava culturalment eren uns quants joves músics de renom. Quant a biblioteques, aquell poble mai no n'havia tingut cap que en mereixés el nom –només locals inadequats i indecents que ridículament presumien del nom de biblioteca.

Aquell poble (amb títol de ciutat) havia tingut, en tres anys, tres alcaldes, cadascun dels quals era d'un partit polític diferent. Durant aquells tres anys finalment s'hi havia arribat a construir una biblioteca comarcal, i semblava que per fi el poble aconseguiria almenys una instal·lació cultural com Déu mana. Però ni Déu no va saber evitar l'immens desgavell que va desembocar en l'ordre judicial perquè la flamant biblioteca hagués de ser enderrocada.

Construir-la havia costat un milió i mig d'euros. Enderrocar-la costaria mig milió més. O sigui, dos milions d'euros de diner públic llençats a les escombraries, i una biblioteca comarcal fantasmagòrica que desapareixeria abans, fins i tot, de ser inaugurada. Es tractava d'unes actuacions per part de les autoritats –i d'algun individu– totalment irresponsables. Tot fruit d'embolics i de tossuderies, de manca de seny, de sentit cívic i de visió del futur.

La biblioteca comarcal sentenciada a mort ja porta més d'un any –recent nascuda, però sense vida– fent d'immens monument a l'avortament o a la Massacre dels Innocents. Tot això és prou escandalós, però –al meu entendre– n'és tant o més la poca preocupació mostrada per la majoria dels habitants d'aquell poble (amb títol de ciutat) i de la seva comarca. Sembla mentida –a mi almenys m'ho sembla– que un despropòsit tan gegantí hagi despertat fins avui la reacció cívica només d'una petita colla de persones compromeses que s'han organitzat per manifestar-se, per protestar i per intentar dialogar amb les autoritats.

La plataforma “alabisbalunabibliotecacomcal” (de la qual sóc un simple simpatitzant) sap que una biblioteca com cal canviaria la fesomia del poble, que es convertiria en el centre de trobada cultural per a joves i vells, els quals, fins ara, no han tingut mai res que s'hi assemblés. De fet, si la biblioteca s'arriba a salvar, millorarà moltíssim les seves –vull dir les vostres– perspectives laborals, professionals i socials. Hi serà per a vosaltres, per als vostres pares i avis, i per als vostres fills i néts.

Per tant, sou les i els joves del poble i de la comarca qui hauríeu de fer vostra la lluita per salvar la biblioteca comarcal. Sou vosaltres qui hauríeu de desmentir, per una vegada, la vella i vergonyosa dita: “Tant els hi fa quedar bé com mal”. Perquè no és qüestió de quedar bé o mal, sinó de deixar, o no deixar, que us facin mal.

Si arriben a enderrocar la biblioteca, us asseguro que us faran molt més mal del que us podeu imaginar. Sou vosaltres qui, donant el vostre suport a la plataforma “alabisbalunabibliotecacomcal”, podeu evitar que aquell poble (amb títol de ciutat) segueixi fent el ridícul i, per fi, actuï com cal.

Avui –dia de sant Jordi– cal que totes i tots ens revestim del valor del Patró de Catalunya (i d'Anglaterra) per salvar la damisel·la de la biblioteca del drac de l'enderroc!


23 d'abril del 2014

2 comentaris:

  1. Conte de fades de un poble dormit que tenia “titol” de ciutat.

    Hi havia una vegada un poble en el qual pasava les vacances el jerarca provincial de l'esglesia que s'els havia imposat. Aquest havia batejat el poble amb el seu titol tiranic.

    Durant anys aquest personatje havia campat pel paratje fent i desfent i influint en totes les decisions importants que afectaven al veinat. Pasaren els temps i desaparesge quedant unicament com a record en els veins i els poderosos una cosa : que havien de ser totalment aliens a les decisions que emanven del poder municipal o les influencies (ara ja beneides pel nom del deu de torn) dels que tenien algún titol d'estudis “superiors”.

    Els simbols del poder antic es mantingueren obligatoriament intactes: escuts aberrants (incomprensibles pel veinat) i costums eren presents -ara ja sense prejudicis- dins els quefers quotidians del poble -amb titol de ciutat-.

    Amb el temps el poble va creixer i la gent es va acostumar tant a l'irracionalitat de la nova elit intocable que mai varen intervenir en la vida publica: la necetat es va fer costum.

    Havia un poder encara no tocat pels dirigents: la lluita individual persistent contra les seves imposicions. Els jutjes ja no es podien controlar desde la tirania acostumada i podia sobreviure una escletxa d'oposicio a les descarades imposicions dels enxufats.

    Pero la nova norma dels tirans , que anomenaven “igualtat” s'havia de respectar com fos. Tothom havia de ser igual de submis com els demés. Aixi aquesta persona (imaginaria) s'havia d'eliminar a fi de que els nous tirans pogessin continuar amb la seva agenda igualitaria.

    Es feren manifestacions a favor de la tirania aprofitant les festes religioses locals habituals (dels antics jerarques ) i contra les decisions de la justicia que afecta a tothom.
    Els tirans varen ensenyar a la gent com trobar per fi un motiu d'unitat: tots contra l'individual i per l'igualtat en la submissio. Els poders (politics i educatius) es fregaven les mans devant tanta desmemoria colectiva i aprofitaren per crear una ONG qu'els rentes la cara fent creure a la gent que la culpa es de l'individual solitari que s'oposava a les seves imposicions beneides per lleis fetes per ells mateixos.

    El poble, un cop ajudat a identificar els dolents -l'individu i la justicia-, va dormir tranquil: ningu ensenyaria a les escoles aquests idees aberrants que fan que qualsevol pogues tenir ni mica de rao davant les “costums” imposades i ara ja, finalment, ben apreses.

    “Moraleja” : Sempre es important tenir un dolent sota la maniga: sino no es posible oprimir la gent fent-la fer el que tu vols.

    ResponElimina
  2. Per cert, el conte anterior es dedicat al sr. Ettinghausen.

    Solidaritzarse amb qualsevol implica coneixer la situacio real i historica que acompanya el fet motiu de la nostra despesa d'energia entregada. La societat canvia -els tecnics ens volen fer creure que "evoluciona"- i amb ella la gent.

    El passat no desapareix pel fet de no mirar-lo a la cara, tan sols es transforma -de nou: no evoluciona-.

    Tan mateix en aquesta epoca d'adoració a la nova religió anomenada evolució podem comprovar-ho. La biblioteca de la Bisbal ens proporciona un nou exemple de com els "evolucionats" s'alien amb els poders -corruptes- acceptan els mateixos eslogans.

    La Bisbal tindra biblioteca, pero aixo no fara canviar el caracter ni de les dones -que representen un 80% dins les reivindicacions- ni dels homes de la Bisbal que han sigut educats -desde l'escola- en una "igualtat" equivalent a la submissió mes patetica als nous "tecnics" siguin aquests politics o educadors (que per cert segons la fundació Bofill també son majoritariament dones: 75 % dels professors) .

    El resultat de tot aixó: els ultims 40 anys sense una biblioteca decent. I el que falta doncs els mateixos evolucionats, igualitaris, pro-lliberacions i multis que mai feren res per aquest tema i per tant son co- creadors de la situacio actual, ara ......la volen arreglar.

    Personalment crec que ells mateixos haurien de revisar com han pogut arribar a aquests extrems de convenient incompetencia i no apoiarse en l'inocencia infantil dels mil alumnes d l'institut (mantinguts desde smepre aliens pels mateixos professors del tema), ni en els sempre agrïts poders publics locals.

    ResponElimina