REMEIS DE DONA A DONA

Bon dia a tothom

Tot i que ja fa divuit que es va editar aquest llibre; unes quantes arrugues de més en són testimoni . Me l’he tornat a llegir i he tornat a tenir la mateixa impressió;  és la memòria que no podem negar als que ens venen tot darrera. Les paraules que hi trobem ens parlen d’uns temps i d’unes maneres de fer que majoritàriament no s’usen però que van ser molt importants per a la generació de les meves àvies, besàvies i mare. És precisament recordant la meva mare, fa una mica més d’un any que es va morir, com m’ha vingut al cap com ella utilitzava molts d’aquets remeis per curar-nos moltes de les petites malalties que teníem quan érem infants: infusions de maria lluïsa, de poriol, de camamilla, sopes de farigola, de menta, de matafaluga,  bosses d’aigua calenta, mitges plenes de segó calent i vinagre …i tantes altres coses. Tot això amanit amb unes grans dosis de tendresa i afecte omplien de màgia aquelles preparacions…ens curaven miraculosament, no sé si eren els petons o les pòcimes però tot plegat era ben efectiu. –Ella era una dona vinguda de pagès i el contacte amb la natura i l’utilitzar el que la natura li oferia ho tenia perfectament integrat. És des d’aquesta senzillesa i amb un absolut convenciment de que el més important que tenia a fer era cuidar a la seva família que ens preparava els remeis més adients per a cada dolència. 

En la nova edició d’aquest llibre hi trobem un nou apartat que són dones que parlen d’elles mateixos, del seu cos i dels seus canvis. Com els hi costava a aquesta generació el parlar d’elles, preocupar-se del seu cos, saber com i per què passaven o no els passaven moltes coses. Eren les últimes de la fila. Es preocupaven de tothom menys d’elles i si ho feien era  quan estaven entre dones i encara…Tot llegint i tal com diu la Núria Esponellà en el nou pròleg, també m’he emocionat. He recordat les tardes a casa quan jo era una nena i estava envoltada de totes les dones de la meva família: àvia, ties, mare ,…com comentaven els canvis que anava fent el cos de les mes joves. Que si ja tenim una altra dona, que ja li punteja el pit, …Entre dones s’estenia una complicitat que només passava quan totes érem dones però el que es comentava només eren qüestions morfològiques mai s’anava més enllà, mai s’explicaven qüestions més profundes…Com han canviat per sort algunes coses!!!!però hem arribat a on som gràcies a aquestes dones, com la meva mare, que han cuidat els seus amb afecte, abnegació i convenciment…Ara tenint ben present aquesta manera de fer que té l’amor com a principi hem de tirar endavant més lliures però sense oblidar com n’és d’important cuidar l’altre, compartint aquesta saviesa ancestral que està en l’arrel del nostre codi genètic i que ens recol·loca en ple contacte amb la natura, com a art i part d’ella mateixa.

Gràcies al Grup de dones per fer aquesta feina, que és de tots i totes i que ens enriqueix com a comunitat.

També voldria parlar de la nostra biblioteca. Jo, com a ciutadana de la bisbal i a més a més mestra d’aquesta ciutat vull manifestar el meu desconcert i la meva incapacitat d’entendre el què passa. Quan els polítics arriben a governar el seu poble cal que treballin pel bé comú, els colors del seu partit han de quedar difuminats per treballar per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes. Com és que hem arribat a aquesta situació kafkiana i no hi ha hagut acostament, pel que m’han explicat.? Desitjo de tot cor que algú recapaciti i faci els passos que cal fer per arribar a una entesa. Una biblioteca és un lloc de pau , un lloc on s’hi troba el saber. Què estem ensenyant als nens de la Bisbal amb aquesta intransigència i amb aquesta incapacitat de diàleg?